El poema “la bella dama del tramvia” està inclòs en Auques i ventalls, i la seva primera edició va ser l’any 1914.
L’element que dóna ambient al poema és el tramvia, creant un aspecte urbà i modern de la Barcelona de
principis del segle XX i la fascinat dona que hi viatja.
El poema està escrit en set estrofes de quatre versos,
quartet, els versos són d’art major i alexandrins sense cesura, la rima és
consonant (o perfecta).
La primera estrofa parla de la diversitat de gent
que es pot veure en la parda del
tramvia, entre les que sobresurt una dama.
En la següent estrofa Carner descriu a una senyora de
classe alta, la seva manera de parlar i de vestir.
En la tercera estrofa, es lamenta que un cop ha vist la
dama s’allunya amb la multitud, apagant el sentiment del narrador.
En la quarta estrofa el narrador pensa que es millor que
marxi, doncs ell ha idealitzat aquella
dama si quedés pot ser s’emportaria una decepció.
En la cinquena estrofa el narrador xoca amb la realitat
per què ella baixa al passeig de Gràcia i el seu parlar melodiós és en realitat
un parlar vulgar. S’ha de anomenar que pues
és un castellanisme i per tant incorrecte
La següent estrofa continua parlant de la realitat en la
que la dama es veu desprestigiada, segons el seu comportament o la seva forma
de parlar. Convida als poetes a seguir somiant però, a peu.
En la última estrofa fa una crida al jovent a què
no siguin fantasiosos, que a la fi totes les il·lusions són com la bella dama
del tramvia, que quan un s’hi acosta s’emporta una decepció.
El poema està escrit en un llenguatge senzill en un to
irònic i del món al reves, dient que les aparences enganyen.
Recursos literaris que troben en l’obra:
La nua el seu
ermini, gelós com un serpent
v.5 comparació
Deurà parlar quan
parli, melodiosament. v.7 repetició
Tot d’una que
l’heu vista, s’allunya a l’infinit v.9 metàfora
Car ella cal que
baixi quan arribem –ço és, què aquella maniobra subtil resultar vana- v.17